I amb una veu gruixuda digué:

No sabem si queda algú al món que encara llegeixi això.

No sabem si encara queda algú al món.

Si encara queda algú, si encara queda ni que siga un’ànima que llegeixi això que sàpiga que natros també hi sóm, i que començem a veure la llum entre les tenebres que han envaït el planeta aquestes ultimes jornades.

Hem trobat la resposta en la nostra gira, i és de color escarlata, de color d’alemany torrat a Salou-porta ventures. I la resposta dú anells amb pedres grosses que esperen petons dels fidels.

Després del poblet mexicà vem començar una gira de vritat, amb burros i carromatos que duien els bafles i les taules de sò, i els focos spotlights, i burres amb vesturari que no eren d’Ikea.
Ens rebien amb crits a l’entrada dels pobles, i ens daven gambes pelades per sopar a tot arrèu on navem.
Llençavem els daus de rol a l’aire per veure quin repertori fariem, si 20 només xiulem, si 14 claqué i pandareta, si 7 temes de pomada i Battiato exclusivament …
Ens feien cartells de circ i ens deixaven acampar a les afores dels pobles, i ens dutxavem amb l’anna de codorniu cada matí.

Així era el luxe que hem viscut aquests ultims dies.

Però la fama té el seu preu, sort que en temps de crisis tot surt de rebaixes.

Quan a l’ultim poble, van coincidir els dos actes de festamajor més importants vem veure la llum. Els capellans no podien permetre que part de la parroquia assistís al nostru xou, i natros no podiem permetre que el nostre public sentís les arengades i sermóns dels capellans.

Esdevingué la guerra, a cop de garrot.

Ja ho digué l’Ovidi (A tu poeta i divo, Ovidi ateo puta!!) garrot, garrot, garrot, garrot garrot.

Vem guanyar la guerra I els hem près el lloc.

Tenim en el nostre power tots els secrets de 2000 anys d’evangelització, no hi ha pregunta de cap Il Maestro que es pugui resistir a la biblioteca dil Vaticano.

Si llegeixes això pot molt ben bé ser que el diumenge de la festa major del teu poble, o del poble del costat ens hi trobis, a natros en persona, no enviem emisaris ni nuncis ni polles. Si algú a de tornar la llum i l’esperança al poble hem de ser natros in person.

Si llegeixes això, pot molt ben bé ser que ens veiem aviat, i el dia que passi et desfaràs per besar els nostres anells, per llepar les nostres sotanes, per demanar que fem enrera els teus papers d’apòstasi, voldràs que et bategem amb sidra asturiana, i voldràs que et plantem el micro a la cara per què l’audiència puga sentir de la teva veu com has descobert la veritat amb nosatres, gràcies a nosatres.

Pels senglars dels senglars, amén.