Diumenge que ve serem a la plaça creu alta, després del concurs de menjar flams i el de comptar numeros mentres es beu en porró per al proxim sermó.
Comptem amb la teva presència, ho sabem.
martes, 2 de septiembre de 2008
martes, 12 de agosto de 2008
I amb una veu gruixuda digué:
No sabem si queda algú al món que encara llegeixi això.
No sabem si encara queda algú al món.
Si encara queda algú, si encara queda ni que siga un’ànima que llegeixi això que sàpiga que natros també hi sóm, i que començem a veure la llum entre les tenebres que han envaït el planeta aquestes ultimes jornades.
Hem trobat la resposta en la nostra gira, i és de color escarlata, de color d’alemany torrat a Salou-porta ventures. I la resposta dú anells amb pedres grosses que esperen petons dels fidels.
Després del poblet mexicà vem començar una gira de vritat, amb burros i carromatos que duien els bafles i les taules de sò, i els focos spotlights, i burres amb vesturari que no eren d’Ikea.
Ens rebien amb crits a l’entrada dels pobles, i ens daven gambes pelades per sopar a tot arrèu on navem.
Llençavem els daus de rol a l’aire per veure quin repertori fariem, si 20 només xiulem, si 14 claqué i pandareta, si 7 temes de pomada i Battiato exclusivament …
Ens feien cartells de circ i ens deixaven acampar a les afores dels pobles, i ens dutxavem amb l’anna de codorniu cada matí.
Així era el luxe que hem viscut aquests ultims dies.
Però la fama té el seu preu, sort que en temps de crisis tot surt de rebaixes.
Quan a l’ultim poble, van coincidir els dos actes de festamajor més importants vem veure la llum. Els capellans no podien permetre que part de la parroquia assistís al nostru xou, i natros no podiem permetre que el nostre public sentís les arengades i sermóns dels capellans.
Esdevingué la guerra, a cop de garrot.
Ja ho digué l’Ovidi (A tu poeta i divo, Ovidi ateo puta!!) garrot, garrot, garrot, garrot garrot.
Vem guanyar la guerra I els hem près el lloc.
Tenim en el nostre power tots els secrets de 2000 anys d’evangelització, no hi ha pregunta de cap Il Maestro que es pugui resistir a la biblioteca dil Vaticano.
Si llegeixes això pot molt ben bé ser que el diumenge de la festa major del teu poble, o del poble del costat ens hi trobis, a natros en persona, no enviem emisaris ni nuncis ni polles. Si algú a de tornar la llum i l’esperança al poble hem de ser natros in person.
Si llegeixes això, pot molt ben bé ser que ens veiem aviat, i el dia que passi et desfaràs per besar els nostres anells, per llepar les nostres sotanes, per demanar que fem enrera els teus papers d’apòstasi, voldràs que et bategem amb sidra asturiana, i voldràs que et plantem el micro a la cara per què l’audiència puga sentir de la teva veu com has descobert la veritat amb nosatres, gràcies a nosatres.
Pels senglars dels senglars, amén.
No sabem si encara queda algú al món.
Si encara queda algú, si encara queda ni que siga un’ànima que llegeixi això que sàpiga que natros també hi sóm, i que començem a veure la llum entre les tenebres que han envaït el planeta aquestes ultimes jornades.
Hem trobat la resposta en la nostra gira, i és de color escarlata, de color d’alemany torrat a Salou-porta ventures. I la resposta dú anells amb pedres grosses que esperen petons dels fidels.
Després del poblet mexicà vem començar una gira de vritat, amb burros i carromatos que duien els bafles i les taules de sò, i els focos spotlights, i burres amb vesturari que no eren d’Ikea.
Ens rebien amb crits a l’entrada dels pobles, i ens daven gambes pelades per sopar a tot arrèu on navem.
Llençavem els daus de rol a l’aire per veure quin repertori fariem, si 20 només xiulem, si 14 claqué i pandareta, si 7 temes de pomada i Battiato exclusivament …
Ens feien cartells de circ i ens deixaven acampar a les afores dels pobles, i ens dutxavem amb l’anna de codorniu cada matí.
Així era el luxe que hem viscut aquests ultims dies.
Però la fama té el seu preu, sort que en temps de crisis tot surt de rebaixes.
Quan a l’ultim poble, van coincidir els dos actes de festamajor més importants vem veure la llum. Els capellans no podien permetre que part de la parroquia assistís al nostru xou, i natros no podiem permetre que el nostre public sentís les arengades i sermóns dels capellans.
Esdevingué la guerra, a cop de garrot.
Ja ho digué l’Ovidi (A tu poeta i divo, Ovidi ateo puta!!) garrot, garrot, garrot, garrot garrot.
Vem guanyar la guerra I els hem près el lloc.
Tenim en el nostre power tots els secrets de 2000 anys d’evangelització, no hi ha pregunta de cap Il Maestro que es pugui resistir a la biblioteca dil Vaticano.
Si llegeixes això pot molt ben bé ser que el diumenge de la festa major del teu poble, o del poble del costat ens hi trobis, a natros en persona, no enviem emisaris ni nuncis ni polles. Si algú a de tornar la llum i l’esperança al poble hem de ser natros in person.
Si llegeixes això, pot molt ben bé ser que ens veiem aviat, i el dia que passi et desfaràs per besar els nostres anells, per llepar les nostres sotanes, per demanar que fem enrera els teus papers d’apòstasi, voldràs que et bategem amb sidra asturiana, i voldràs que et plantem el micro a la cara per què l’audiència puga sentir de la teva veu com has descobert la veritat amb nosatres, gràcies a nosatres.
Pels senglars dels senglars, amén.
viernes, 1 de agosto de 2008
Santa Creu il.luminada pel darrera
Val, la cosa ha anat així;
Després de caminar moltes hores sot’un sol inclement ens hem trobat un iai, un sr gran, un vell amb pinta d’indio, passejant una cabra panotxa.Ens hi hem acostat i el primer que a fet a estat sentar-se en una roca i treure’s una llauna de baked beans de la bandolera. Un a cullerada per la cabra i una per ell, després ens en ofereix, acceptem l’oferta.
Estem al desert de Sonora, prop del rio Santa Cruz. No sabem com hem vingut a parar aquí, però l’imatge encara present del final del somni d’ahir ens posa la pell de gallina, o de pollastrot. Creus il.luminades pel darrera amb un foco potent, quina imatge!!
El iai indigena descobreix ràpidament que som estrelles del …algo, i ens convida a tocar a la festa del seu poble…no tenim instruments o sigui que improvisarem.
Dia u d’agost, Santa Fè, Santa Esperança, ens tirem de cap a la piscina.
Després de caminar moltes hores sot’un sol inclement ens hem trobat un iai, un sr gran, un vell amb pinta d’indio, passejant una cabra panotxa.Ens hi hem acostat i el primer que a fet a estat sentar-se en una roca i treure’s una llauna de baked beans de la bandolera. Un a cullerada per la cabra i una per ell, després ens en ofereix, acceptem l’oferta.
Estem al desert de Sonora, prop del rio Santa Cruz. No sabem com hem vingut a parar aquí, però l’imatge encara present del final del somni d’ahir ens posa la pell de gallina, o de pollastrot. Creus il.luminades pel darrera amb un foco potent, quina imatge!!
El iai indigena descobreix ràpidament que som estrelles del …algo, i ens convida a tocar a la festa del seu poble…no tenim instruments o sigui que improvisarem.
Dia u d’agost, Santa Fè, Santa Esperança, ens tirem de cap a la piscina.
jueves, 31 de julio de 2008
Revel.lació 2.0
Escribim perquè desde el mobil es poden enviar missatges.
Hem despertat al mitg d'un desert, no sabem on, ni quan, ni res.
Amb l'aspror de molts mojitos massa acids encara present ens mirem les cares xinant els ulls, el sol cau en vertical sobre els nostres caps, ens posem els calçotets per barret i començem a caminar.
Tots hem somiat lo mateix.
Un individu vestit de coronel tapioca ens convidava a menjar bikinis de xapata, però la taula de billar no ens hi deixava arribar. Llavors intentavem donar la volta per fora per entrar pel lavabo i el carrer era la nit del cap d'any xino, amb dracs i papallones i patates xips ondulades, haviem de marxar corrents perquè un tal miquel amb el cap tres pams més gros de lo normal ens perseguía amb una llauna de diet Pepsi. Aconseguiem amagar-nos en un bungalow de Porcelaine Lake fet amb porexpan, amb el cigarro de menta de la Sònia es començava a desfer i haviem d'agafar el cotxe vermell, perquè el blau estava completament buit per dintre, res, ni seients, ni maquina de cafè ni res. Aparcavem devant del barro, el carrer era de quan encara hi havia llambordes i el local era buit de gom a gom, i apareixía un guiri ros tocant amb els clash. Algú de nosaltres señalaba el patí del Barro, i deía amb dial.lecte sicil.lià que ens haviem d'afañar a muntar la barraca, que sinó els plàstics verds no aguantarien molt temps penjats a l'aire.
Algú, de fondo toca la gralla una melodia amb molta gràcia i ens posem a fer una conga i ballant.
Tenim set, tots tenim molta set, deixem de ballar i sortim del cotxe altra vegada, devant nostre una llum cegadora ens mostra una creu i la veu del Bustos germà surt del darrera repetint en anglès el troç aquell dels atversàris.
Això ens dona encara més set.
I ens hem despertat
Hem despertat al mitg d'un desert, no sabem on, ni quan, ni res.
Amb l'aspror de molts mojitos massa acids encara present ens mirem les cares xinant els ulls, el sol cau en vertical sobre els nostres caps, ens posem els calçotets per barret i començem a caminar.
Tots hem somiat lo mateix.
Un individu vestit de coronel tapioca ens convidava a menjar bikinis de xapata, però la taula de billar no ens hi deixava arribar. Llavors intentavem donar la volta per fora per entrar pel lavabo i el carrer era la nit del cap d'any xino, amb dracs i papallones i patates xips ondulades, haviem de marxar corrents perquè un tal miquel amb el cap tres pams més gros de lo normal ens perseguía amb una llauna de diet Pepsi. Aconseguiem amagar-nos en un bungalow de Porcelaine Lake fet amb porexpan, amb el cigarro de menta de la Sònia es començava a desfer i haviem d'agafar el cotxe vermell, perquè el blau estava completament buit per dintre, res, ni seients, ni maquina de cafè ni res. Aparcavem devant del barro, el carrer era de quan encara hi havia llambordes i el local era buit de gom a gom, i apareixía un guiri ros tocant amb els clash. Algú de nosaltres señalaba el patí del Barro, i deía amb dial.lecte sicil.lià que ens haviem d'afañar a muntar la barraca, que sinó els plàstics verds no aguantarien molt temps penjats a l'aire.
Algú, de fondo toca la gralla una melodia amb molta gràcia i ens posem a fer una conga i ballant.
Tenim set, tots tenim molta set, deixem de ballar i sortim del cotxe altra vegada, devant nostre una llum cegadora ens mostra una creu i la veu del Bustos germà surt del darrera repetint en anglès el troç aquell dels atversàris.
Això ens dona encara més set.
I ens hem despertat
miércoles, 30 de julio de 2008
Amarga victòria
A vegades és millor no saber si les coses que l’hi passen a un mateix són veritat. No ens posarem ara a discutir mística i profunda les nostres experiències i a dividir somnis de realitats, i és que en el nostre viatge no sempre són fàcils de discernir aquestes fronteres.
Resum per punts:
1.Al massís no hi ha qui hi mediti.
2.Coneixem la Marga (enviada dil Maestro?)
3.Tenim una Clau.
Evidentment tot això són suposicions.
(1) El problema de venir a meditar al Temple Budista del Massís del Garraf en plè istiu es que un es distreu ràpidament. A la mínima això s’omple de turistes adolescents europees amb bikinixancleta i a un se l’in van els mantres a la platja i es fosa a fer mandales amb la paella. Distracció total vaja, sobretot si tenim en compte que un elevat tant per cent de mosses ens reconeixen, ens demanen autògrafs i ens fan llargues ràfegues d'afotos amb flaix.
“IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIH!!!!! They’re Quimicefaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!”
“OOOOOOOOOOOOOOOOOH!! Ils sont Quimiceffaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!”
Per això l’amable jardiner del temple Loo-hoo-mah ens ha explicat un secret, consistent en (primer) esperar la fresca nit del garraf, (segon) cercar un indret sense interferències humanes (i tercer) menjar-se unes girgoles que planta ell al seu jardinet, són com shiitakes però més saladets, ens diu.
(2) Dit i fet, a les 11 de la nit fem caure gola avall els xampinyonots amb l’ajuda d’un licor milflores que ens ha sobrat del sopar. Per passar l’estona començem a comptar estels fugassos. Quan anem pel mil-vint-i-cinc una dolça veu ens parla rera nostre. I natros ens girem i la mirem, enlluernats tot cal dir-ho. Es una mena de fada punki vestida de dol, que ara flota a dos pams de terra ara té els peus que l’hi arrel.len al sec sòl nocturn garrafenc. Tota ella desprèn una llum com de lluna plena.
S’ens presenta com a Marga , diminutiu dun nom més llarg que no entenem. I diu que ens respondrà una de les preguntes però que això restarà punts al final.
Joder amb el comodín de la llamada!
Natros quatre ens mirem (si , el fals escolanet pianista és aquí també) i ella que ja enten la pregunta.
La seva iridiscència augmenta i amb una veu encara més calmada ens diu que a la vida s’ha de saber improvisar. Això és la resposta?!! Però si natros…
(3) Quan ens disposem a discrepar, a dir-l’hi que això no és una resposta, ens donem compte que és de dia, que estem bruts i polsegosos, i que un grup de turistes japonesos s’acosten a la nostra situació. Suposo que ho deuen haver vist tot, quatre panxuts vestits amb un llençol color safrà que discuteixen amb un margalló. Per dissimular ens aixequem i improvisem uns mantres en aranès. Els turistes aplaudeixen i fan fotos, i en fila india ens na nem tots cap a la platja a beure mojitos, conviden ells.
Improvisar? Aquesta es la clau? Dèu ser-ho…
Resum per punts:
1.Al massís no hi ha qui hi mediti.
2.Coneixem la Marga (enviada dil Maestro?)
3.Tenim una Clau.
Evidentment tot això són suposicions.
(1) El problema de venir a meditar al Temple Budista del Massís del Garraf en plè istiu es que un es distreu ràpidament. A la mínima això s’omple de turistes adolescents europees amb bikinixancleta i a un se l’in van els mantres a la platja i es fosa a fer mandales amb la paella. Distracció total vaja, sobretot si tenim en compte que un elevat tant per cent de mosses ens reconeixen, ens demanen autògrafs i ens fan llargues ràfegues d'afotos amb flaix.
“IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIH!!!!! They’re Quimicefaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!”
“OOOOOOOOOOOOOOOOOH!! Ils sont Quimiceffaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!”
Per això l’amable jardiner del temple Loo-hoo-mah ens ha explicat un secret, consistent en (primer) esperar la fresca nit del garraf, (segon) cercar un indret sense interferències humanes (i tercer) menjar-se unes girgoles que planta ell al seu jardinet, són com shiitakes però més saladets, ens diu.
(2) Dit i fet, a les 11 de la nit fem caure gola avall els xampinyonots amb l’ajuda d’un licor milflores que ens ha sobrat del sopar. Per passar l’estona començem a comptar estels fugassos. Quan anem pel mil-vint-i-cinc una dolça veu ens parla rera nostre. I natros ens girem i la mirem, enlluernats tot cal dir-ho. Es una mena de fada punki vestida de dol, que ara flota a dos pams de terra ara té els peus que l’hi arrel.len al sec sòl nocturn garrafenc. Tota ella desprèn una llum com de lluna plena.
S’ens presenta com a Marga , diminutiu dun nom més llarg que no entenem. I diu que ens respondrà una de les preguntes però que això restarà punts al final.
Joder amb el comodín de la llamada!
Natros quatre ens mirem (si , el fals escolanet pianista és aquí també) i ella que ja enten la pregunta.
La seva iridiscència augmenta i amb una veu encara més calmada ens diu que a la vida s’ha de saber improvisar. Això és la resposta?!! Però si natros…
(3) Quan ens disposem a discrepar, a dir-l’hi que això no és una resposta, ens donem compte que és de dia, que estem bruts i polsegosos, i que un grup de turistes japonesos s’acosten a la nostra situació. Suposo que ho deuen haver vist tot, quatre panxuts vestits amb un llençol color safrà que discuteixen amb un margalló. Per dissimular ens aixequem i improvisem uns mantres en aranès. Els turistes aplaudeixen i fan fotos, i en fila india ens na nem tots cap a la platja a beure mojitos, conviden ells.
Improvisar? Aquesta es la clau? Dèu ser-ho…
jueves, 24 de julio de 2008
...tecles blanques, t'apalanques,...
Endevinalla zen:
Allà dalt de la montanya,
un lloc plè de margallons,
ens ha dit el pianista
on poder tocar cançons.
Nem a meditar uns díes.
Allà dalt de la montanya,
un lloc plè de margallons,
ens ha dit el pianista
on poder tocar cançons.
Nem a meditar uns díes.
miércoles, 23 de julio de 2008
RosaaaaaaaaaaaaaaaaadabriiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiL
Hem assistit muts i amb llàgrimes als ulls al Virolai, una vegada rera un'altra, esperant l'extasi, esperant llegir algun missatge en les cares dels escolanets, esperant que la moreneta es girés cap a nosaltres i ens digués "Nens, el gelat de xocolata m'encanta", que l'Abat ens encarregués resoldre el misteri del laberint de les biblioteques d'incunables, que el Preste Joan ens indiqués l'arruga de la montanya on s'amaga el graal, que el cel s'obrís i en caigués orxata...joder, qualsevol senyal més o menys mistica, si això és el que qualsevol persona en un viatge iniciàtic com el nostre espera com a revelació.
Doncs no.
Aquest matí el monaguillo que ens va emborratxar amb Ferums de Monstrerrat a tornat a cercar-nos, a desvetllar-nos del nostre somni meditatiu. Amb un taulell de Parxís sota l'aixella.
Ens a mirat i ha remogut els cubiletes amb daus i fitxes de colors com si fossin maraques.
Rage against Antonio Machín.
Ens ha conduit animosament pel claustre fins una terrassa de l'abadía amb vistes al mar, això és un dir, que avui hi havia boira, calitxa, botxorn, txa-fo-gor puta.
Natros erem tres i ell un, això fa quatre, perfecte per un partxís matinal, exercici mental de bon matí ens ha dit. El molt cabró tira el primer treu nosequé amb els daus i ja quasi guanya, "a la petanque sóc l'òstia" ha dit mentre feia saltironejar una fitxa blava per les caselles.
-Has dit òstia...
-Si, però jo puc.
-què vols dir? no ets munaguill religiós tu?
-Estic d'incognitus impassus, que carai que m'amago aquí.
-De què?
En aquest punt unes joves monges ens porten els cafés amb gel que haviem demanat. Porten patins en linia.
-M'amago de Sabadell.
-Usti tu! Saba posse!! com natrus!!
-Si us conèc bé carallots, per aixòs us vaig embolingar l'altre día, per comprobar que ereu realment de fiar...
-Què vol dir que t'amagues de Sabadell? De la ciutat? de la mafia Sabadelense?
-Mireu- para de batre el cubilete amb els daus i ens mira seriós- tot va anar així:
Aqui comença a explicar un tou de paraules que no recordo, vaja , la tipica historia de sortir de vuité d'EGB i no saber on darla i fer algun fanzine amb typex i fotocopies i jo que sé. El què si recordo es que la seva història acabava dient:
-I em va convençer per comprar-me aquell teclat electrònic, i jo què havía de saber que mai tindría un grup!!
Putes, el tio és teclista.
Tocame los huevos.
Doncs no.
Aquest matí el monaguillo que ens va emborratxar amb Ferums de Monstrerrat a tornat a cercar-nos, a desvetllar-nos del nostre somni meditatiu. Amb un taulell de Parxís sota l'aixella.
Ens a mirat i ha remogut els cubiletes amb daus i fitxes de colors com si fossin maraques.
Rage against Antonio Machín.
Ens ha conduit animosament pel claustre fins una terrassa de l'abadía amb vistes al mar, això és un dir, que avui hi havia boira, calitxa, botxorn, txa-fo-gor puta.
Natros erem tres i ell un, això fa quatre, perfecte per un partxís matinal, exercici mental de bon matí ens ha dit. El molt cabró tira el primer treu nosequé amb els daus i ja quasi guanya, "a la petanque sóc l'òstia" ha dit mentre feia saltironejar una fitxa blava per les caselles.
-Has dit òstia...
-Si, però jo puc.
-què vols dir? no ets munaguill religiós tu?
-Estic d'incognitus impassus, que carai que m'amago aquí.
-De què?
En aquest punt unes joves monges ens porten els cafés amb gel que haviem demanat. Porten patins en linia.
-M'amago de Sabadell.
-Usti tu! Saba posse!! com natrus!!
-Si us conèc bé carallots, per aixòs us vaig embolingar l'altre día, per comprobar que ereu realment de fiar...
-Què vol dir que t'amagues de Sabadell? De la ciutat? de la mafia Sabadelense?
-Mireu- para de batre el cubilete amb els daus i ens mira seriós- tot va anar així:
Aqui comença a explicar un tou de paraules que no recordo, vaja , la tipica historia de sortir de vuité d'EGB i no saber on darla i fer algun fanzine amb typex i fotocopies i jo que sé. El què si recordo es que la seva història acabava dient:
-I em va convençer per comprar-me aquell teclat electrònic, i jo què havía de saber que mai tindría un grup!!
Putes, el tio és teclista.
Tocame los huevos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)