RosaaaaaaaaaaaaaaaaadabriiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiL

Hem assistit muts i amb llàgrimes als ulls al Virolai, una vegada rera un'altra, esperant l'extasi, esperant llegir algun missatge en les cares dels escolanets, esperant que la moreneta es girés cap a nosaltres i ens digués "Nens, el gelat de xocolata m'encanta", que l'Abat ens encarregués resoldre el misteri del laberint de les biblioteques d'incunables, que el Preste Joan ens indiqués l'arruga de la montanya on s'amaga el graal, que el cel s'obrís i en caigués orxata...joder, qualsevol senyal més o menys mistica, si això és el que qualsevol persona en un viatge iniciàtic com el nostre espera com a revelació.

Doncs no.

Aquest matí el monaguillo que ens va emborratxar amb Ferums de Monstrerrat a tornat a cercar-nos, a desvetllar-nos del nostre somni meditatiu. Amb un taulell de Parxís sota l'aixella.
Ens a mirat i ha remogut els cubiletes amb daus i fitxes de colors com si fossin maraques.

Rage against Antonio Machín.

Ens ha conduit animosament pel claustre fins una terrassa de l'abadía amb vistes al mar, això és un dir, que avui hi havia boira, calitxa, botxorn, txa-fo-gor puta.
Natros erem tres i ell un, això fa quatre, perfecte per un partxís matinal, exercici mental de bon matí ens ha dit. El molt cabró tira el primer treu nosequé amb els daus i ja quasi guanya, "a la petanque sóc l'òstia" ha dit mentre feia saltironejar una fitxa blava per les caselles.

-Has dit òstia...
-Si, però jo puc.
-què vols dir? no ets munaguill religiós tu?
-Estic d'incognitus impassus, que carai que m'amago aquí.
-De què?

En aquest punt unes joves monges ens porten els cafés amb gel que haviem demanat. Porten patins en linia.

-M'amago de Sabadell.
-Usti tu! Saba posse!! com natrus!!
-Si us conèc bé carallots, per aixòs us vaig embolingar l'altre día, per comprobar que ereu realment de fiar...
-Què vol dir que t'amagues de Sabadell? De la ciutat? de la mafia Sabadelense?
-Mireu- para de batre el cubilete amb els daus i ens mira seriós- tot va anar així:


Aqui comença a explicar un tou de paraules que no recordo, vaja , la tipica historia de sortir de vuité d'EGB i no saber on darla i fer algun fanzine amb typex i fotocopies i jo que sé. El què si recordo es que la seva història acabava dient:

-I em va convençer per comprar-me aquell teclat electrònic, i jo què havía de saber que mai tindría un grup!!


Putes, el tio és teclista.

Tocame los huevos.