Amarga victòria

A vegades és millor no saber si les coses que l’hi passen a un mateix són veritat. No ens posarem ara a discutir mística i profunda les nostres experiències i a dividir somnis de realitats, i és que en el nostre viatge no sempre són fàcils de discernir aquestes fronteres.

Resum per punts:

1.Al massís no hi ha qui hi mediti.
2.Coneixem la Marga (enviada dil Maestro?)
3.Tenim una Clau.

Evidentment tot això són suposicions.

(1) El problema de venir a meditar al Temple Budista del Massís del Garraf en plè istiu es que un es distreu ràpidament. A la mínima això s’omple de turistes adolescents europees amb bikinixancleta i a un se l’in van els mantres a la platja i es fosa a fer mandales amb la paella. Distracció total vaja, sobretot si tenim en compte que un elevat tant per cent de mosses ens reconeixen, ens demanen autògrafs i ens fan llargues ràfegues d'afotos amb flaix.

“IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIH!!!!! They’re Quimicefaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!”
“OOOOOOOOOOOOOOOOOH!! Ils sont Quimiceffaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!”

Per això l’amable jardiner del temple Loo-hoo-mah ens ha explicat un secret, consistent en (primer) esperar la fresca nit del garraf, (segon) cercar un indret sense interferències humanes (i tercer) menjar-se unes girgoles que planta ell al seu jardinet, són com shiitakes però més saladets, ens diu.

(2) Dit i fet, a les 11 de la nit fem caure gola avall els xampinyonots amb l’ajuda d’un licor milflores que ens ha sobrat del sopar. Per passar l’estona començem a comptar estels fugassos. Quan anem pel mil-vint-i-cinc una dolça veu ens parla rera nostre. I natros ens girem i la mirem, enlluernats tot cal dir-ho. Es una mena de fada punki vestida de dol, que ara flota a dos pams de terra ara té els peus que l’hi arrel.len al sec sòl nocturn garrafenc. Tota ella desprèn una llum com de lluna plena.
S’ens presenta com a Marga , diminutiu dun nom més llarg que no entenem. I diu que ens respondrà una de les preguntes però que això restarà punts al final.
Joder amb el comodín de la llamada!
Natros quatre ens mirem (si , el fals escolanet pianista és aquí també) i ella que ja enten la pregunta.
La seva iridiscència augmenta i amb una veu encara més calmada ens diu que a la vida s’ha de saber improvisar. Això és la resposta?!! Però si natros…

(3) Quan ens disposem a discrepar, a dir-l’hi que això no és una resposta, ens donem compte que és de dia, que estem bruts i polsegosos, i que un grup de turistes japonesos s’acosten a la nostra situació. Suposo que ho deuen haver vist tot, quatre panxuts vestits amb un llençol color safrà que discuteixen amb un margalló. Per dissimular ens aixequem i improvisem uns mantres en aranès. Els turistes aplaudeixen i fan fotos, i en fila india ens na nem tots cap a la platja a beure mojitos, conviden ells.


Improvisar? Aquesta es la clau? Dèu ser-ho…