Revel.lació 2.0

Escribim perquè desde el mobil es poden enviar missatges.
Hem despertat al mitg d'un desert, no sabem on, ni quan, ni res.
Amb l'aspror de molts mojitos massa acids encara present ens mirem les cares xinant els ulls, el sol cau en vertical sobre els nostres caps, ens posem els calçotets per barret i començem a caminar.
Tots hem somiat lo mateix.

Un individu vestit de coronel tapioca ens convidava a menjar bikinis de xapata, però la taula de billar no ens hi deixava arribar. Llavors intentavem donar la volta per fora per entrar pel lavabo i el carrer era la nit del cap d'any xino, amb dracs i papallones i patates xips ondulades, haviem de marxar corrents perquè un tal miquel amb el cap tres pams més gros de lo normal ens perseguía amb una llauna de diet Pepsi. Aconseguiem amagar-nos en un bungalow de Porcelaine Lake fet amb porexpan, amb el cigarro de menta de la Sònia es començava a desfer i haviem d'agafar el cotxe vermell, perquè el blau estava completament buit per dintre, res, ni seients, ni maquina de cafè ni res. Aparcavem devant del barro, el carrer era de quan encara hi havia llambordes i el local era buit de gom a gom, i apareixía un guiri ros tocant amb els clash. Algú de nosaltres señalaba el patí del Barro, i deía amb dial.lecte sicil.lià que ens haviem d'afañar a muntar la barraca, que sinó els plàstics verds no aguantarien molt temps penjats a l'aire.
Algú, de fondo toca la gralla una melodia amb molta gràcia i ens posem a fer una conga i ballant.
Tenim set, tots tenim molta set, deixem de ballar i sortim del cotxe altra vegada, devant nostre una llum cegadora ens mostra una creu i la veu del Bustos germà surt del darrera repetint en anglès el troç aquell dels atversàris.
Això ens dona encara més set.

I ens hem despertat

Amarga victòria

A vegades és millor no saber si les coses que l’hi passen a un mateix són veritat. No ens posarem ara a discutir mística i profunda les nostres experiències i a dividir somnis de realitats, i és que en el nostre viatge no sempre són fàcils de discernir aquestes fronteres.

Resum per punts:

1.Al massís no hi ha qui hi mediti.
2.Coneixem la Marga (enviada dil Maestro?)
3.Tenim una Clau.

Evidentment tot això són suposicions.

(1) El problema de venir a meditar al Temple Budista del Massís del Garraf en plè istiu es que un es distreu ràpidament. A la mínima això s’omple de turistes adolescents europees amb bikinixancleta i a un se l’in van els mantres a la platja i es fosa a fer mandales amb la paella. Distracció total vaja, sobretot si tenim en compte que un elevat tant per cent de mosses ens reconeixen, ens demanen autògrafs i ens fan llargues ràfegues d'afotos amb flaix.

“IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIH!!!!! They’re Quimicefaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!”
“OOOOOOOOOOOOOOOOOH!! Ils sont Quimiceffaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!”

Per això l’amable jardiner del temple Loo-hoo-mah ens ha explicat un secret, consistent en (primer) esperar la fresca nit del garraf, (segon) cercar un indret sense interferències humanes (i tercer) menjar-se unes girgoles que planta ell al seu jardinet, són com shiitakes però més saladets, ens diu.

(2) Dit i fet, a les 11 de la nit fem caure gola avall els xampinyonots amb l’ajuda d’un licor milflores que ens ha sobrat del sopar. Per passar l’estona començem a comptar estels fugassos. Quan anem pel mil-vint-i-cinc una dolça veu ens parla rera nostre. I natros ens girem i la mirem, enlluernats tot cal dir-ho. Es una mena de fada punki vestida de dol, que ara flota a dos pams de terra ara té els peus que l’hi arrel.len al sec sòl nocturn garrafenc. Tota ella desprèn una llum com de lluna plena.
S’ens presenta com a Marga , diminutiu dun nom més llarg que no entenem. I diu que ens respondrà una de les preguntes però que això restarà punts al final.
Joder amb el comodín de la llamada!
Natros quatre ens mirem (si , el fals escolanet pianista és aquí també) i ella que ja enten la pregunta.
La seva iridiscència augmenta i amb una veu encara més calmada ens diu que a la vida s’ha de saber improvisar. Això és la resposta?!! Però si natros…

(3) Quan ens disposem a discrepar, a dir-l’hi que això no és una resposta, ens donem compte que és de dia, que estem bruts i polsegosos, i que un grup de turistes japonesos s’acosten a la nostra situació. Suposo que ho deuen haver vist tot, quatre panxuts vestits amb un llençol color safrà que discuteixen amb un margalló. Per dissimular ens aixequem i improvisem uns mantres en aranès. Els turistes aplaudeixen i fan fotos, i en fila india ens na nem tots cap a la platja a beure mojitos, conviden ells.


Improvisar? Aquesta es la clau? Dèu ser-ho…

...tecles blanques, t'apalanques,...

Endevinalla zen:

Allà dalt de la montanya,
un lloc plè de margallons,
ens ha dit el pianista
on poder tocar cançons.

Nem a meditar uns díes.

RosaaaaaaaaaaaaaaaaadabriiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiL

Hem assistit muts i amb llàgrimes als ulls al Virolai, una vegada rera un'altra, esperant l'extasi, esperant llegir algun missatge en les cares dels escolanets, esperant que la moreneta es girés cap a nosaltres i ens digués "Nens, el gelat de xocolata m'encanta", que l'Abat ens encarregués resoldre el misteri del laberint de les biblioteques d'incunables, que el Preste Joan ens indiqués l'arruga de la montanya on s'amaga el graal, que el cel s'obrís i en caigués orxata...joder, qualsevol senyal més o menys mistica, si això és el que qualsevol persona en un viatge iniciàtic com el nostre espera com a revelació.

Doncs no.

Aquest matí el monaguillo que ens va emborratxar amb Ferums de Monstrerrat a tornat a cercar-nos, a desvetllar-nos del nostre somni meditatiu. Amb un taulell de Parxís sota l'aixella.
Ens a mirat i ha remogut els cubiletes amb daus i fitxes de colors com si fossin maraques.

Rage against Antonio Machín.

Ens ha conduit animosament pel claustre fins una terrassa de l'abadía amb vistes al mar, això és un dir, que avui hi havia boira, calitxa, botxorn, txa-fo-gor puta.
Natros erem tres i ell un, això fa quatre, perfecte per un partxís matinal, exercici mental de bon matí ens ha dit. El molt cabró tira el primer treu nosequé amb els daus i ja quasi guanya, "a la petanque sóc l'òstia" ha dit mentre feia saltironejar una fitxa blava per les caselles.

-Has dit òstia...
-Si, però jo puc.
-què vols dir? no ets munaguill religiós tu?
-Estic d'incognitus impassus, que carai que m'amago aquí.
-De què?

En aquest punt unes joves monges ens porten els cafés amb gel que haviem demanat. Porten patins en linia.

-M'amago de Sabadell.
-Usti tu! Saba posse!! com natrus!!
-Si us conèc bé carallots, per aixòs us vaig embolingar l'altre día, per comprobar que ereu realment de fiar...
-Què vol dir que t'amagues de Sabadell? De la ciutat? de la mafia Sabadelense?
-Mireu- para de batre el cubilete amb els daus i ens mira seriós- tot va anar així:


Aqui comença a explicar un tou de paraules que no recordo, vaja , la tipica historia de sortir de vuité d'EGB i no saber on darla i fer algun fanzine amb typex i fotocopies i jo que sé. El què si recordo es que la seva història acabava dient:

-I em va convençer per comprar-me aquell teclat electrònic, i jo què havía de saber que mai tindría un grup!!


Putes, el tio és teclista.

Tocame los huevos.

Mel i mató

Moments com aquests, amb el vent fresquet de la Nostra Catalunya Central entrant per la finestreta de la cel.la, són idònis per fer exercici de memòria.
Diuen que els olors i els aromes porten records (cagu’m Proust!), a natros més aviat ens els esborren…no recordo res d’ànit i dèu ser pels aromes, de Montserrat of course.
Si que recordo que el senyor que recull les taules del bar de devant de la parada de busos ens va recomanar comprar matonets, tot i dir-l’hi que nos erem més de recuit de Fonteta l’hi ferem cas, i ens encaminarem cap a les paredetes amb el coratge que donen varis cigalons de Pujol.

El putu escolanet que atenía la parada –una taula amb una senyera a modus d’estovalles- va acabar de despatxar uns Mormons que s’enduien varies capses de mel milflors. Suposo que va copsar el nostre estat quan ens va demanar que deixessim de llençar l’alè de rom a les orelles dels missioners americans.
“Volem matonets”, una simple petició. I ell que ens demana que esperem, que ha de tancar la paradeta. Bé, ens distraiem saltant de rajola a rajola sense tocar els intersticis.

Amb un xiulet ens anuncía que el seguim. I ho fem. Això si, ens demana que l’ajudem a carregar amb les caixes plenes de pots de mel i paquetets de mató. Ens condueix per escales que pujen i després baixen, i estrets corredors amb finestres plenes d’art del vitrall d’aquestos. Finalment, obre una trampeta al terra i fa “xut” amb la boca, “vosaltres no heu estat aquí”.
La resta es perdua de memoria. Allò era plè de ampolletes de minibar d’aromes de Montserrat.

Ouf.

Baladí Baladà

Arribem al nou destí,
de moment el més nostrat,
ara a buscar un pianista
a l'abadía de Montserrat.

I ara què?!

Un vell i gros samoano, plè d'arrugues i tatuatges s'ens acosta amb la taula de cavalcar onades sota l'aixella, aquesta put la cera encara fresca.

"Do you mind if I drink your Daikiri?"

Natros, que el cocktail ja ens surt per les aurelles, li acostem el vas al nas.

Se les pren amb un xarrup i ajup el seu inmèns cul a la sorra, al costat de les nostres hamaques.

Després de observar l'horitzó o qui sap què durant més de dues hores, en silenci naturalment, ens desvetlla del transit etil.lic.

"Trobareu la resposta nanos..."

Ho diu sense mirar-nos, es clar, ell manté els ulls de big Kahuna anclats a les onades.

"Cullons" espeta un de nosaltres, "Saps català?"

S'aixeca deixant un forat al sorral blanc, clava la taula a la seva dreta i gira tots els quilos de tatuatjes cap a la nostra direcció.

Acluca els ulls i ens fa por.

Aprofitem el breu silenci del ballenot Hakuno Matato aquest per demanar tres daikiris més, que ja se sap que sota quet sol tot s'evapora molt ràpid.

"Ara us toca ja partir,

morenes teniu ses anques,

busqueu a l'escolanet,

que prem les negres i blanques"

Tot seguit agafa la taula amb la seva manassa i corre fins desapareixer sota una gran onada.

Que collons vol dir tot això?

Un de natros tres, no sé qui, diu entre xarrups de daikiri que potser era mallorquí.

Ressó mediàtic

Tant gran és la nostra gesta
que aquí ja n'han fet esment
i aquestos de més enllà
en parlaràn d'aquí a uns moments!

Marenga i Massala

Platges blanques de postal
no hem vingut aquí a fer els guiris
que la Clau encara ens cal
i la busquem entre Daikiris.


continuará...

We're in it for the money

Al tanto!!!

No és em, és hem!!!

Marxem

Feia dies que no deiem res.
Continuavem de boda (o això creiem...)
Johannesburg no està mal però em decidit marxar.
Voleu algun motiu? Doncs per ara un d'ells no us el podem mostrar, però ben aviat el tindreu aquí mateix.
Però el que no veieu només és un. L'altre motiu es culpa del del mig del Kwaito:
"no ei ua broma pesada
el què auratz d'anar en tot pensar
entre onades e palmeres,
ja podetz anar en tot passar"
Pot semblar mentida, però el paio parlava aranès.
Ja ho deia en Pujols: "Vindrà un dia que els Aranesos anant pel món ho tindran tot pagat”.
Bé, és igual. Palmeres i onades? Doncs Hawai.