Mel i mató

Moments com aquests, amb el vent fresquet de la Nostra Catalunya Central entrant per la finestreta de la cel.la, són idònis per fer exercici de memòria.
Diuen que els olors i els aromes porten records (cagu’m Proust!), a natros més aviat ens els esborren…no recordo res d’ànit i dèu ser pels aromes, de Montserrat of course.
Si que recordo que el senyor que recull les taules del bar de devant de la parada de busos ens va recomanar comprar matonets, tot i dir-l’hi que nos erem més de recuit de Fonteta l’hi ferem cas, i ens encaminarem cap a les paredetes amb el coratge que donen varis cigalons de Pujol.

El putu escolanet que atenía la parada –una taula amb una senyera a modus d’estovalles- va acabar de despatxar uns Mormons que s’enduien varies capses de mel milflors. Suposo que va copsar el nostre estat quan ens va demanar que deixessim de llençar l’alè de rom a les orelles dels missioners americans.
“Volem matonets”, una simple petició. I ell que ens demana que esperem, que ha de tancar la paradeta. Bé, ens distraiem saltant de rajola a rajola sense tocar els intersticis.

Amb un xiulet ens anuncía que el seguim. I ho fem. Això si, ens demana que l’ajudem a carregar amb les caixes plenes de pots de mel i paquetets de mató. Ens condueix per escales que pujen i després baixen, i estrets corredors amb finestres plenes d’art del vitrall d’aquestos. Finalment, obre una trampeta al terra i fa “xut” amb la boca, “vosaltres no heu estat aquí”.
La resta es perdua de memoria. Allò era plè de ampolletes de minibar d’aromes de Montserrat.

Ouf.